L'
accentuació en català segueix les següents normes:
- Les paraules monosil·làbiques no s'accentuen (hi ha excepcions que constitueixen l'accent diacrític).
- S'accentuen les paraules agudes (la síl·laba tònica és l'última de la paraula) que acaben en vocal, vocal seguida de s o -en o -in (on la i és vocal). S'escriu, per tant: català, però, també, camí, pastís, cabàs, progrés, Berlín, sorprèn. En canvi: Ramon i ferum (acaben en consonant) o esglai i festiu (acaben en semivocal).
- S'accentuen les paraules planes (la penúltima síl·laba és la tònica) que no acaben en cap de les terminacions anteriors. Per exemple s'accentuen: exàmens, cànon, tòrcer, correguérem, portàveu, entristíssiu. Però no s'accentuen: Maria (mot pla acabat en vocal), examen, Caucas.
- S'accentuen totes les paraules esdrúixoles (l'avantpenúltima síl·laba és la tònica) i totes les paraules sobreesdrúixoles (la sílaba tònica està abans de la penúltima). Per exemple: història, tònica, àrea, Núria, període, químicament.
- S'accentuen tots els adverbis acabats en -ment si la paraula original a partir de la qual està format s'accentua: ràpida → ràpidament, mecànic → mecànicament, fàcil → fàcilment, feliç → feliçment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario